SOLIDARITAT VEINAL

El 23 de gener de 2001 va entrar en vigor l’actual llei d’estrangeria. Al cap d’un any s’ha volgut continuar mostrant el rebuig a la llei amb la convocatòria de diverses manifestacions i concentracions. Cal, però, fer un petit esment de la divisió que s’ha produït entre les organitzacions que les convocaven. Desmoralitza veure que un mateix objectiu no uneix sinó que aneu a saber per quines raons divideixen gent que volem creure persegueixen el mateix: la lluita contra la discriminació a qualsevol persona i el rebuig a una llei d’estrangeria que limita els drets de les persones.
Les mobilitzacions, malgrat tot, han de continuar per lluitar contra tota mena d’exclusió social, per defensar la lliure circulació de les persones i el dret de papers per a totes i tots. Però no ens volem ocupar en aquest petit espai i, en aquesta ocasió, de la denúncia sinó que volem mostrar un exemple de la iniciativa que un col·lectiu de veïns i veïnes ha dut a terme amb un grup de persones nouvingudes i sense recursos.
Tot ha passat al barri del Poblenou de Barcelona on una cinquantena de famílies porten mesos pagant el lloguer del pis a vuit immigrants que van participar en els tancaments a les esglésies. Els veïns i veïnes van arribar a un compromís amb les vuit persones mitjançant el qual es comprometien a pagar el lloguer durant un any (el termini s’acaba el proper mes d’abril). Aquest compromís ha facilitat que aquestes persones nouvingudes i sense recursos hagin aconseguit, la majoria, un contracte de treball i el permís de residència. Al mateix temps, al barri s’han iniciat altres campanyes per crear  xarxes de solidaritat similar.
 

És veritat que aquesta no és la solució però sí que demostra que la societat civil, en moltes ocasions, té recursos i en fa ús. El mateix hauríem de poder dir de les institucions que, en canvi, continua demostrant poca voluntat i iniciativa per enfrontar les situacions injustes que es produeixen al seu voltant. Sense anar més lluny, a la nostra ciutat, moltes persones nouvingudes viuen en llocs que cap de nosaltres voldríem: locals i tallers utilitzats com a vivendes perquè no tenen possibilitats d’accedir-hi a una de lloguer...
És clar que hem d’exigir a les institucions la seva responsabilitat; ho hem de fer totes les vegades que calgui i forçar-los a prendre mesures. També, com en el cas del Poblenou, hem de prendre exemple i donar lliçons d’organització solidària.

EL SOMRIURE VIATGER

Quins objectius teniu?
Vam veure que el que havia començat amb el reciclatge de la joguina tenia molt més camp: concienciar les criatures del que tenen, de si realment el que per ells està fet malbé és realment així o té una utilitat... Ens vam adonar que podíem tocar diferents aspectes com el del reciclatge i la cura del medi ambient, connectar amb les escoles i altres llocs on hi ha criatures per fer-hi tallers.

Quan parleu de fer tallers, a què us referíeu exactament?
Consistiria en fer entendre que la joguina pot tenir una vida més llarga que la que té, que canvia de mans ja que si una criatura no la vol perquè se n’ha cansat la pot fer servir una altra i no passa res. Per això els expliquem què fem: l’arreglem si cal, l’embossem, li posem un logo que és un osset que somriu i que el fem viatjar potser aquí a la cantonada o potser més lluny. Què hem fet? Doncs no hem llençat la joguina, hem fet un taller de recuperació. En el logo si us hi fixeu, l’osset està apedaçat, tampoc és nou.

Quina sortida tenen les joguines?
Tenim sol·licituts individuals, per a famílies sense recursos. Ara fa poc hem fet un enviament a l’Equador d’unes dues-centes joguines. La setmana vinent, per exemple, en sortiran també pel Sàhara. Des d’aquí es compleixen dues funcions: se’ns adrecen com en el cas de l’Equador  i ens adrecem nosaltres a associacions que treballen en el camp de la solidaritat. El que de moment no ens podem permetre és pagar el trasllat,  aprofitem que es fan viatges de diferents associacions per enviar-les amb ells.

En aquests moments el local està inundat de joguines...
Sí. Vam accelerar el procés perquè vam valorar que quan arriba Nadal i Reis és quan la gent fa un repàs de  les joguines i es dedica a llençar-les.  Pensàvem que passat Reis moltes coses estarien a les escombraries i si ho féiem abans, com a mínim, podríem disposar de material. I així és com veus que està el local, inundat de joguines. El primer pas, de moment, ha estat tenir el material al local i després reconduir els altres plantejaments. Dir que l’únic objectiu és fer arribar les joguines a criatures que no en tenen  no és cert, n´hi ha tots uns altres. La intenció és anar fent mica en

El projecte és molt recent?
Sí i per això comentàvem abans que tot ha anat molt accelerat. Això ha comportat saltar-se etapes que potser vindrien després però que s’havien d’aprofitar com la recollida de joguines d’abans de Nadal. Ara el que s’ha de fer és donar més forma al projecte que no vol dir jo arreglo joguines i les dono als nens pobres. Aquesta no és la idea. El projecte vol dir reutilitzar, allargar la vida de les coses i com deia un company nostre veure la vida útil de les coses. Ara, per exemple, tenim entre mans fer un conte per explicar tot això.

 De quines maneres es pot col·laborar amb el somriure viatger?
Es pot col·laborar amb una aportació voluntària o la persona sòcia que es vol implicar més amb una quota fixa. El que volem és que els socis s’involucrin en el projecte i no només perquè donin uns diners. Un dels nostres objectius és enviar informació a tots els socis i col·laboradors del que fem, si els nostres objectius s’han complert o no. Qui vulgui fer-se soci hi ha un telèfon de contacte, un correu i un número de compte.
Un projecte és parlar amb els parvularis perquè de vegades tenim joguines grans que són difícils d’enviar perquè fan molt d’embalum i intentar arribar al moment que l’escola no hagués de comprar joguines.
Un altra manera de col·laborar és portant joguines aquí al local amb l’única limitació que no siguin bèl·liques, les que ens arriben d’aquesta mena les desfem i les transformem o les reciclem.

 Voleu afegir alguna cosa més?
Esperem que  serveixi perquè la gent es concienciï del valor de les coses. Ens agradaria comptar amb moltes persones col·laboradores, que la tasca és molt engrescadora i maca. Així potser podríem obrir tots els dies. Hem arribat a una conclusió: tenim un pastís a repartir, amb uns els toca uns trossos més grans i a d’altres més petits; nosaltres això no ho variarem però el que seria bo és que mitjançant aquesta tasca petiteta algú es concienciés que té molta sort que li hagi tocat un tros de pastís gran.

 

Associació Solidària El Somriure Viatger

C. Monturiol, 7 Santa Coloma de Gramenet Dimecres i dijous de 18 a 21 hores i dissabtes de 10 a 14 hores telèfon 93 385 03 05 (matins) correu electrònic: Somriure_Viatger@hotmail.com Compte corrent: La Caixa 2100-3253-94-2200050755

EL POBLE AL CARRER

Un escenari que s’havia perdut a l’oblit: el poble al carrer, no per comprar o vendre alguna cosa, sinó per saquejar supermercats i imposar la caiguda dels governs. Les manifestacions de carrer a l’Argentina han fugit, durant un temps, de l’òrbita de control de partits i sindicats. Milers de persones han sortit als carrers com feia molt de temps no es veia. El moviment a l’Argentina té una coloració més pròxima a la dècada dels 60: se sap quan comença, però no se sap quan ni com pot acabar tot.
La perspectiva és desesperant per als grans empresaris, polítics professionals i governants de torn, però també l’esquerra tradicional  tremola de por amb la possibilitat que un moviment social s’emporti per davant el control de les estructures burocràtiques. Això s’oposa al projecte d’administració de la crisi del capitalisme on l’esquerra formal està entestada i implicada. Tots s’afanyen a fer el diagnòstic: són les conseqüències de la política neoliberal ! La por radica en què les masses  descobreixin que tot està equivocat, el sistema com a totalitat: la representació política, la democràcia burgesa, la mediació del diner en les seves relacions, etc  i vulguin passar per damunt de tot. De fet el que preocupa les èlits dominants no és la crisi econòmica en si, sinó el component espontani, radicalitzat, sense control de la gent al carrer.
Als portaveus de l’anomenada esquerra tradicional, se’ls nota que la primera preocupació té a veure amb la formació d’una direcció. Lògic: al cap d’aquesta esquerra obtusa el poble no pot existir i manifestar-se sense direcció, sense portaveus, sense representació. Així l’autogestió directa de les persones no existeix al cap de les èlits polítiques de dreta i esquerra. Això les tornaria supèrflues. ¿Per què serveix un regidor, un diputat, un cap de partit si les persones són capaces de reunir-se a la plaça pública i decidir el seu propi destí ? Un moviment d’aquesta naturalesa pot portar al qüestionament del sistema com un tot,  potser sí però també pot acabar reforçant tendències conservadores.
Sigui quin sigui el desenllaç a l’Argentina, encara que el moviment als carrers no resulti  res de nou, haurà servit si més no per mostrar que el poble, o millor, les persones, no estan mortes, fins i tot quan  ho estan per les baionetes de la repressió; que són capaces de renéixer i que, en una ocasió d’aquestes, podrien passar per damunt de tot quan sembla previsible i escriure amb una altra tinta la seva pròpia història.

 Euler Conrado, Krisis (Alemanya), Gener de 2002     

CÀNTICS POPULARS DURANT LES
 JORNADES DEL 19-20 DE DESEMBRE
 

Edita: Xarxa de Santa Coloma
Centre Cívic del Riu Sud ( C/ Pompeu Fabra, 22). Tots els dimarts, a les 19,30 h.
Tel. 93 466 27 41. a/e : laxarxasc@mixmail.com
Pàgina web : http://lanzadera.com@laxarxasc
 

Tornar a la pàgina principal

Tornar a Infogrames