El govern ha emès un nou balanç del Procés de Regularització d'Estrangers actualitzat a 23 de desembre del 2005. En destaquen les dades següents:
A prop de 7 mesos del final del procés (7 de maig del 2005), no han estat encara resoltes totes les sol·licituds presentades, queden 3.516 en tràmit, quan el govern es va comprometre a resoldre-les en 3 mesos.

Del total de sol·licituds presentades, 691.655, a data d'avui, solament 548.720 treballadors han estat donats d'alta a la seguretat social. Això vol dir que 142.935 persones, un 21% dels sol·licitants de la regularització, continuen sense papers. El govern va prometre que les xifres de denegacions serien “insignificants”, però un 21% és una xifra altament significativa.

Es va inflar artificialment el nombre de sol·licituds presentades per donar a la població la falsa imatge que es regularitzava massivament els immigrants, quan la realitat ha estat ben distinta. Del total de resolucions resoltes favorablement, més d'una tercera part, exactament un 33,46 %, corresponen a l'apartat de “Llar” és a dir, al servei domèstic, apartat en el qual els mateixos immigrants presentaven les seves sol·licituds.

Els empresaris, als quals el nou reglament d'estrangeria atorga la potestat de decidir sobre la regularització dels seus treballadors, solament han regularitzat unes 365.000 persones, quan sens dubte el nombre de nous treballadors immigrants per compte d’altri és molt superior.

Els empresaris han utilitzat les facilitats que els atorga el reglament per mantenir a la majoria dels seus treballadors en la il·legalitat sense que cap de les promeses inspeccions de treball els ho hagi impedit.

En definitiva, el procés de regularització que es va iniciar amb més d’1.400.000 treballadors immigrants sense papers i que es va xifrar com a meta regularitzar-ne la immensa majoria ¾es parlava de més de 800.000¾ manté sense papers prop d'un milió de treballadors.

Si tenim en compte els nous immigrants que han arribat en aquest any, un balanç realista ens indicarà que el nombre de sense papers abans i després del procés de “normalització” és pràcticament el mateix.

Tot això amb l'agreujant que els actuals mecanismes perquè una persona immigrada aconsegueixi els seus papers són pràcticament nuls: L'arrelament laboral, el conegut mecanisme de denunciar a l'empresari, no ha funcionat en absolut, el reagrupament familiar està fortament restringit pel nou Reglament i les cites per resoldre l'arrelament social, que exigeix 3 anys d'estada i un contracte d’1 any entre altres requisits, s'estan donant per a juliol del 2006.

Quina sortida queda doncs per als i les sense papers, la persecució policial, la clandestinitat, la deportació cap a la misèria, la violència o potser la mort?
Així les coses, la política d'immigració del PSOE es diferencia ben poc de la del PP: tancament de fronteres en l'exterior, els murs de Ceuta i Melilla són un clar exemple, i tancament de vies de regularització en l'interior. Una política que manté als i les immigrants sotmesos a la més crua explotació laboral i condemnats a la marginalitat social. Una marginalitat social que no s'eliminarà per més que l'exigència de reempadronament de les persones immigrades esborri del padró centenars de milers de persones.

Ambdues polítiques migratòries, del PSOE i del PP, se sostenen en la Llei d'Estrangeria que, encara que té el suport de la majoria de les forces parlamentàries, consagra un apartheid jurídic de dubtosa constitucionalitat: els i les immigrants són discriminades per raó del seu lloc de naixença i condició social. Una Llei la derogació de la qual es fa imprescindible.

Assemblea per la Regularització sense Condicions